Faig aquesta mena d'intro per decorar una certesa: al meu entendre PARADIS és, ense cap mena de dubte, l'epicentre de tot el turisme. Aleshores si això és així, potser que val la pena donar-hi un cop d'ull.
És més que evident que allà, al paradís, no celebraven el Carnaval Mediterrani Rosinc, on tot s'hi val. Altrament res hagués passat. Ja es mala llet que el dimoni es disfressi de serp i t'enredi amb una poma, i que això sigui motiu per fotret fora de joc. Au expulsat. Ves i busca't la vida.
A partir d'aquí sembla ser que mitja humanitat enfolleix i s'encaparra en tornar al Paradís. Hi ha qui diu que just aquesta recerca és l'origen de la falera de viatjar, que aquest neguit es grava en l'inconscient colectiu i que tots n'estem afectats. Com tot, aquest criteri, observació, es força discutible i no deixa de ser una interpretació. Hi ha altres lectures.
Per exemple acostumat a no fotre brot, el desig de retrobar aquell estat de consciencia, que no espai, reclama atenció (UN DIA HAURE DE FER UN LLARG INCIS SOBRE AQUEST TEMA I LA SUM PECTICA LA NOVA RELIGIO DEL SEGLE XXI QUE TÉ SEU-BASÍLICA- A FIGUERES, MES CONCRETAMENT AL TEMPLE DALINIA) . Com que no és enlloc la gent agafa tota mena de virus (allà no n'hi havien) i queda amb la salut fotuda. Per recuperar-la s'emmerden en remenar plantes i guariments i de la mateixa manera que varen trobar les propietats medicinals terapèutiques de la farigola també ho varen fer amb l'amanita muscaria, que els fotia uns viatges de cagate lorito. Total que la dèria per la salut prenia cos i vet aquí que pastors que estaven fins els collons de perdre vaques i ovelles s'empatollen fonts termals i llocs telurics energètics amb propietats màgiques. Una troballa que s'acosta molt a l'ideal de no fotre brot i que per això va tenir tant èxit. Aquest també és un plausible origen de turisme.
Altre versió ens parla del fruit real que va menjar l'Eva. Entre Tigris i Eufrates no hi havien pomes així que mentida podrida. El que si que hi ha, i hi havia, eren figues. I ja hi estem anant. És quelcom semblant al joc de passa paraula. Quants més participants més tergiversada queda la cosa. De fills a nets etc etc fins que la figa arrela i es converteix en icona de plaer, per tant de sentiment de viure, ara i aquí, en estat de consciencia de gran plenitut. Però clar allò dura poc i heus aquí que cal repetir-ho una i altra vegada per tal de reviure aquells infims instants de felicitat sublimada. De sobte apareix en escena en Dionís dient que allò no es individual i es pot compartir, es més, quants més serem més riurem més viurem i més.....Bacanals, orgies, festes dionisíaques, celebracions bàquiques s'escampaven pel món fins que els torracollons de sempre, la serp doncs, va apareixer en escena posant-hi preu, ticket o bé abono pels més grassos de butxaca. D'allà va sortir lo de "con el sudor de la frente" i amb els anys les industries que esgotaven tant el personal que en prou feines recordaven com anava. Pels quatre trempaires que encara donaven el do de pit es varen inventar la tele i com que encara n'hi havien que insistien aleshores varen començar a difondre lo de la salsa rosa i la costum del tenir mal de cap a l'hora de donar el sí.
Existeix altre versió que ja fila més prim, que és més creible i que al cap i a la fi va més de cara al gra. Veiem-ho. Del poti poti resultant de les tres anteriors versions un petit grupet va trobar altre camí. Res de barallar-se per qui es fot la figa o de qui és el lloc on n'hi ha. Res de violència que a més a més elimina possibilitats. Tanmateix res de pagar entrada i res de tele i res de suar. Fes l'amor i no la guerra. Allò pla va ser Sodoma, Gomorra...fins que es varen adonar que podien arribar just al mateix estat que els transportaven els alucinogens o la cardamenta fent exactament el que es feia al Paradís: NI BROT. Res, niente, nothing, nada. Era simplement questio de controlar la respiració i dedicar-se a la vida contemplativa. Tant i tant contemplativa que varen descobrir que fins i tot els pensaments de la ment jugaven amb l'altre equip quan de fet no eren res més que nuvols passavolants que si els deixes correr amb absoluta indiferencia sense ni tan sols saludar-los, aleshores aquell estat de contemplació s'intensificava. Collons!! No calia anar enlloc, ni pagar ticket, ni res de res. El Paradís era tan a la vora que ni es volia veure. Acostumats a mirar cap enfora s'havien oblidat de fer recerca, de fer el viatge, sí, però cap endins.
Aquesta troballa pla n'ha fotut de merder. I com no podia ser d'altra forma molts interessos creats es confabulen per a destruir l'invent, fotent-se les mans al cap: ho fan gratis!!! Però això es capítol apart que si me'n recordo ja ho explicaré altre dia. Ara me'n vaig al Meu Paradís. Apa bon vent.
METÀFORA
M'agrada llegir. M'encanta. I sempre trobo alguna que altra petxada que em fa rumiar. L'altre dia X. Moret m'explicava en el seu llibre sobre Grècia una particularitat ben curiosa: Metáfora ve del grec, de meta, més enllà, i forein, portar. Així que metáfora de fet és portar més enllà. Guai!!!! Vet aquí el formidable èxit que té en el món de les arts, especialmente en la lite, territori que et deixa molt clar que et vol dur més enllà de les paraules, que darrera d'elles hi ha altres missatges, altres codis. Per això, com deia el mestre Borges (i Eco va incloure al nom de la rosa) la biblioteca és infinita, un llibre et duu cap un altre i això de forma eterna, la qual cosa ja t'indica la primera gran lliço: disfruta, gaudeix, passat'ho xupi piruli, teta. Vet aquí el gran secret amagat darrera el " Carpe Diem" o "Aquí i ara" No t'atabalis, res t'imposis, no t'obliguis...perquè sino desapareix la màgia!!
Així doncs cada vegada que llegim PARADIS sabem, en principi, que és una metáfora que ens vol dur més enllà. Guillem de Baskerville ho explica de forma magistral al seu alumne Edso de Melk.
- Durant tot el viatge t'he ensenyat a reconèixer els signes a través dels quals el món ens parla com un gran llibre
- El bé d'un llibre és ser llegit. Un llibre és fet de signes que parlen d'altres signes, els quals, a llur torn, parlen de les coses. Sense un ull que el llegeixi, un llibre porta signes que no produeixen conceptes, i, en conseqüència, és mut.
-La biblioteca és un laberint?
-Huc mundum tipicelaberinthus denotat ille -va recitar absort, l'ancià-.Intranti largus, redeunti sed nimisartus.La biblioteca és un gran laberint, signe del laberint del món. Hi entres i no saps si en sortiràs
-Com? Per saber el que diu un llibre n'heu de llegir d'altres?
-De vegades sí. Sovint els llibres parlen d'altres llibres.....
....Ara m'adonava que sovint els llibres parlen de llibres, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'escenari d'un mur muri llar de segles, d'un diàleg imperceptible entre pergamí i pergamí, una cosa viva, un receptacle de poders indomables per una ment humana, tresor de secrets emanats de moltes ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells qui els havien produïts, o d'aquells qui els havien transmesos.
MERAVELLÓS!!!!
Reseguint aquest formidable fil conductor podem fer un exercici colosal: establir la xarxa semántica-semiótica de Paradís, per intentar esbrinar quins signes s'amaguen rere aquest signe, i així anar creant un formidable marc ple a vessar de laberints passadissos on tal i fot perdre-s'hi, ja que lo guai es just això.
Per fer aquest divertimento podem emprar dues tecniques marketingures aprofitables. La primera es fer un brainstorming, és a dir posar sobre un full, durant un minut, totes les paraules que ens passen pel cap quan sentim dir Paradis. La segona es tracta d'ordenar, clasificar i conectar el bullitori neuronal anterior. Es molt diverguai.
Aquest divertimento que hem fet amb Paradís es pot magnificar de forma ben senzilla. Tan sols cal anar emmerdant papertots fent la mateixa táctica, un minut, però cambiant la paraula. És a dir, colocar al centre de la página Viatge, Oci, Dolce far niente, Gastronomía etc etc tec i veure aleshores l'immens bullitori mental que tenim ben enganxat pel terrat.
Emergeixen molts "codis", "keywords" que convé, si més no, intentar ordenar, no per fer ni diccionari ni enciclopedia, sinó més aviat per trovar quins nusos amaga la parula clau: Paradis. A mi m'agrada fer-ho mitjançant un triangle màgic que ja va oferint molta mandanga. Guaita sinó:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada