La Glòria és la llum, la llum dóna joai, la joia és l'alegria de l'esperit
"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il.lusos enterradors"
El Teatre Museu Dalí, esdevindrà el "Centre Espiritual d'Europa".
Dalí era gran admirador de Gaudí, que alhora era venerat per Pujols....molts lligams que convé tenir en compte.
Al
bell mig de la plaça on està ubicat, una enigmàtica escultura ja
ofereix claus dalinianes. Un cap daurat, com ou invertit, sense
rostre, sembla estar rumiant potser que el misteri atómic de la
mol.lecula d'hidrogen que sobresurt. De fet una estructura química
supeditada als codis que dugui insertats en el programa ADN que li ha
correspós per via genètica, i que s'ha anat escampant des de temps
ancestrals, simbolitzats per la presència de l'olivera mil.lenaria.
Sota la composició una placa ofereix més pistes del bullitori
neuronal dalinià. "El pensament català rebrota sempre i
sobreviu als seus il.lusos enterradors" frase atribuida a
Françesc Pujols, l'inventor de la nova religió. Una bonanova pels
catalans que pel fet de ser-ho equivaldrà a tenir pagades tota mena
de despeses a tot arreu allí on vagi. Malgrat l'oferta tan sols eren
tres adeptes. El fundador n'era el cap, Dalí un dels deixebles, i
els altres dos probablement deurien ésser Carles Fages de Climent i
Josep Pla. Aquest en quedà tant encisat que propossà a Pujols la
redacció del Manual d'Hiparxiologia justament a la ermita de San
Sebastià. Ell libre es publicà, però no s'ha inclós en la
monumental "Obra Completa de Josep Pla" que ni tan sols
l'esmenta. Les vinculacions amb "Lo gaiter de la Muga", al
marge de les avantatges de tenir la nacionalitat catalana i ser home
predispossat a gaudir-ne, es poden vincular amb l'amistat que tenia
amb Dalí a qui segurament va confessar aquell desig, d'establir a
l'Empordà una Acadèmia de la ironia. Que el trio empordanés
dominava i practicava la saviesa socràtica es ja sabut, el que no
estava tant i tant clar era que Pujols hi hagués aportat quelcom
sustancial.
Pujols
cimentava la seva religió en la quimera de Ramón LLull: establir
una ciència universal empírica que comprengui tota la realitat
coneguda. Així la Sumpèctica esdevenia la ciència del concret, i
l'Hiparxilogia el seu tractat (Logos:tractat/ciència-Hiparxós:
existència). Quan Pla calificava quelcom de "Collonades"
la tenia en compte? la desvinculació freudiana de Dalí per
idolatrar la ironia trascendental del principi d'incertessa
d'Heisemberg, estava també inspirada en el rebuig de tot el que no
és concret?
TRONTOLLA
EL VATICÀ
El
23 de novembre de 1949 Pius XII reb Salvador Dalí, aleshores ja
adepte de la Sumpèctica. Li fa saber els principis fonamentals?
L'escolta el Sant Pare de Roma? A la vista de trajectories i darrers
esdeveniments de fi de mil.leni sembla ser que sí.
"Aquesta
religió no pot fallar. És la que fa millors tractes als seus
adeptes: els suprimeix l'infern i és completament independent de la
moral. No pot fallar de cap de les maneres".
"El
cristianisme, com tothom sap, representa la fusió de la religió i
la moral que produeix la cèlebre teoria del renunciament i del
sacrifici constant d'aquesta vida per assolir l'altra, que és una
doctrina científicament hipotètica, perquè no hi ha res que
demostri que per anar a l'altra vida s'hagi de sacrificar res
d'aquesta....."
"....la
passió els fa perdre el coneixement i no els deixa veure que es pot
fer el que en català en diem ni la teva ni la meva......entre la
ciència de l'essència i la negació de la ciència, hi ha el que
podríem dir la ciència de les relacions...... instituint la ciència
que en termes grecs se n'ha de dir Sumpèctica, perquè en grec, de
concret, se'n diu sumpèctic.......... és
un estil que té la particularitat que moltes vegades, per no dir
sempre, ni nosaltres ni ningú no pot dir si és escrit seriosament o
en broma,......"
"Una
de les coses que si no estem equivocats faran més efecte als nostres
llegidors el dia que publicarem el
concepte general de la religió catalana,
serà el pacte que proposarem al partit catòlic en nom propi i de
tots aquells de l'escola atea i materialista que, deixant-se
d'hipòtesis i posant-se a la raó, vulguin seguir les nostres
modestes opinions i que s'anomenarà el pacte racional perquè
consistirà en dir als catòlics que nosaltres ens comprometem a
acceptar l'existència de Déu, la de l'ànima i la de l'altra vida,
que són tres existències que si no poden ésser demostrades com dos
i dos fan quatre tampoc no poden ésser negades per la raó que si no
vol fer un paper ridícul les ha de respectar i que, acceptades
aquestes tres existències que són la base capital de la religió,
demanarem que els catòlics renunciin a la Bíblia o llibre de la
Revelació, que és el llibre de les tradicions, les llegendes i els
miracles que no tenen res a veure amb la raó, i així tindrem que
per un cantó les escoles antireligioses i atees acceptant les tres
existències esmentades i els catòlics renunciant a la part
fantàstica de llur creença, faran un pacte verament racional perquè
tant els uns com els altres acceptaran les úniques bases raonables
del catolicisme i no faran com ara que, barrejant raons i fantasies,
els catòlics desacrediten la part racional de la religió i irriten
els anticatòlics que, perdent els estreps del cavall de la raó,
acaben negant-ho tot i no creient en res com si la raó no fos la raó
i la realitat fos la fantasia."
Joan
XXIII anunciava l'any 1959 la celebració d'un concili ecumènic
d'apropament cap els cristians no catòlics i les altres religions
que desembocà el 1962 en el Concili Vaticà II. Pau VI donà llum
verda a "Ecclesiam suam" (de qui? de
Pujols-Dalí-Pla-Climent?) que pretenia iniciar el dialeg de
l'esglessia amb el món modern. Posteriorment Joan Pau I i Joan Pau
II iniciaven la sèrie de viatges
que
havien d'escampar pel món les revisions.Curiosament en el mateix any en que el Teatre Museu conmemora els seus XXV anys el Vaticà ha cregut pertinent difondre un dels principis bàsics de la Sumpèctica: La Biblia és una metàfora. Els creients podien caure en els paranys Apocaliptics (tal i com va passar a la fi del primer mileni) i no interessa perdre temps en "collonades". El Vaticà ha constatat seriosament la devallada que està patint degut, entre moltes altres raons, al distanciament de l'esglèssia que no acerta a afegir-se a les noves assimilacions produides sobre els coneixements, de tota mena, avui en dia a l'abast de gairebé tothom. Roma ja no és el punt referencial, ni Europa. Aquelles abadies que contribuiren poderosament a la divulgació dels coneixements (alguns d'ells cremats per les flames infernals) perd pes especific i no tan sols per l'aparició de l'invent de Gutemberg, ni per l'aparició en aquest segle dels poderosos mitjans de comunicació altament diversificats.
AMERICAN
WAY OF LIFE
A
partir de l'explossiò de la bomba atòmica es produeix una
considerable acceleració en el que es vol dir "evoluciò de
l'especie humana". Per una part un important contingent
d'americans no s'empassen el dogma del "Number One" ni els
manaments materialistes-consumistes del Sheriff del Planeta. La
revolució estudiantil del maig del 68 a Berkeley esdeve mirall
paradoxal de la questió atòmica. Eisntein, Bhor, Heisemberg, Planck
donan a conèixer la nova realitat: l'atom no és, ni de bon tros, el
darrer esglaó de la matèria, es pot dir que dins d'ell existeix una
galaxia d'altres elements que es donaran a conèixer sota una nova
disciplina: Física Quàntica. Tot un nou enrrenou que fins i tot
qüestiona espai, temps, univers, cosmos i que du a Einstein a
profetitzar: la física és donaràa la mà amb la metafísica. Hores
d'ara ja es sap que més enlla dels quarks ja no es pot parlar ni de
partícules ni d'ones, sencillament és energia, amb la qual cosa la
desmaterialització de la matèria esdevé quelcom que s'escapa als
sistemes cognitius dels mortals. Aquell moviment contracultural
americà dona peu a una nova galaxia de diversificacions de grups,
tendències, opinions, que amb el temps han contriobuit positivament
a la millora sustancial de la democracia (d'arrels gregues) que no té
cap més remei que acceptar, escoltar i deixar dir a tot un ventall
amplíssim de noves propostes.
COMUNIÓ
DE CIÈNCIA I RELIGIÓ
Acceleració.
Probablement aquesta seria la paraula clau especialment de les
darreres dècades d'aquest atrafegat segle xx que ja agonitza. Un
dels problemes més greus de cara al nou segle i milleni es
preicisament l'assimilació de tants i tants coneixements de que
dispossa l'ésser humà, que s'ha adaptar a un nous mecanismes on el
rebuig d'informació és tan important i vital com la captació de la
que consideri adient. Certament que la psicologia ha contribuit
notablement al'increment dels sistemes cognitius, i tanmateix una
nova disciplina s'ha anat impossant des de els anys setanta per a
absorvir no tan sols els postulats psicologics sinó d'altres
intimament vinculats amb l'existència. Les troballes cientifiques
aportaven tota una munió de conceptes que calia pair, introduient en
el mapa un componenent que, aparentment, encara fegia més
complexitats: l'interactivitat. "Les coses" no campen pels
seus propi antull i l'univers és un sistema d'interaccions on res
està desvinculat. La Quantica oferia els mateixos misteris que la
Metafísica, i tot plegats no eren nous i ja havien estat contemplats
des de altres perspectives, si bé que amb altres estris.
L'antropologia (Ciència de l'ésser humà) oferì la possibilitat de
"relligar" integrar diferents visions.
La
Revifalla espiritual d'aquest fi de mileni està vinculada amb
aquesta revisiò de valors, coneixements, i també de tots aquells
conceptes que emanen del triangle antropologic-integrador:
Mite-Màgia-Religió.
No
hi ha cap mena de dubte que la darrrera deicisió del Vaticà caldrà
inscriure-la en aquest quadre evolotiu que vol encarar el nou mileni
amb fonamentades esperances. Joan Pau II no tan sols pasarà a
l'història com un dels tants Sant Pares sinó com el que es va
atrevir a dirigir el "ramat" vers noves fites. "El Cel
existeix, però no és un espai fisic".
Abandonar
la trascendència (buscar més enllà) per aferrar-se a l'immanència
(buscar endins d'un mateix) provocarà no pocs desencisos entre els
feligresos que asistiran impotents al desmantellament d'un dels Tours
Operators més potents del planeta, lúnic que tenia capacitat de
vendre bitllet d'anada sense tornada. Cel i Infern són doncs estats
de consciència. Ja ho havia dit Dalí: "El cel es troba, ni
dalt ni baix, ni esquerra ni dreta, el cel es troba exactament en el
centre del pit de qui té fe". Pintaria "Cielo
hiparxiologico" incloent aquesta imatge poètica en no poques
teles de l'etapa mística (El nen de Madonna de Port LLigat). Sobre
la composició de "La cena" afegiria: "Totes les
místiques, religioses, nuclears, alucinogenes, de l'or, tenen el
mateix cel diví que celebra la meva pintura...a "La cena"
es pot llegir tota la meva cosmogonia: la unió del temps i de
l'espai, que és el secret de Déu".
CÚPULA
SEMIESFÈRICA
Dalí
ha estat un genial xafarder, incurable, compulsiu, insadollable. Ha
recorregut pel bell mig de tota mena de troballes científiques,
postulats ideológics, imatgeria poetica, tot plegat amb una
encomiable fidelitat a una obsessió: la conquesta de l'irracional.
La
parcel.la, dimensió, de l'univers on se'l volia enclaustrar sempre
se li ha fet petita, Volia més, explorar altres mons per a
incrementar la realitat. La trajectòria de les seves teles pot ser
vislumbrada com el desig d'assolir aquesta obsessió que culminà amb
l'obra mestra: El Teatre-Museu. En la planificació Dalí va voler
començar, no pas per casualitat, "la casa pel teulat"
col.locant una cúpula (que ha esdevingut símbol iconogràfic). Si
una imatge pogués resumir, sintetitzar el seu anhel, aquest no es
altra que l'escollida, que no es pot oblidar que és la meitat d'una
esfèra. Un sencilla tela ubicada al Museu-Teatre ofereix una
magnífica sinopsis de l'infatigable pelegrinatge dalinià: Galatea
de las Esferas.
Un
rostre d'evidents arrels Renaixentistes (Leda?) queda
desmaterialitzat, o dit a l'inrevés, els "components"
energètics bàsics es materialitcen per a compossar un rostre que ha
de despertar en l'observador la contemplació de la bellesa, si
aquest és capaç de aturar pensament i dialeg interior, entrar dins
el silenci etern per deixar-se seduir, anul.lant la dicotomia
espai-temps (principi bàsic del estat místic), fins a esdevenir
part d'allò que contempla que esdevindrà unitat amb l'observador
(fusió d'observat-observador: anhel de la física quantica). Es a
dir, l'espectador haurà d'aplicar les lliçons que Diotima ofereix a
Sòcrates (El Banquet de Platò) sobre la ciencia secreta de l'amor,
la bellesa i la divinitat. El premi no és altre que la comprensió
del misteriós vers amb que Dante finalitza la "Divina Comèdia":
Com
el mateix Dalí reconeix la seva obra és un iceberg ( a la badia de
Cadaqués es pot visualitzar Es Cucurucuc) i en ella s'hi pot trobar
tot un compendi de Metafísica-Mística renaixentista, Mística
Carmelitana, Mística Llulliana combinada amb mitologia mediterrània,
troballes de la física quantica i de la biologia genètica, tot
plegat estris que empra Dalí per a desmaterialitzar la realitat i
així poder visualitzar quins secrets amaga la natura, asignatura
aquesta que apren d'Heràclit i que comentà, amb ets i uts, amb el
seu gran amic Lorca, pels paratges del Cap de Creus on podien
constatar in situ "Les metamorfosis" del venerat Ovidi.
Esglaó vital en les estètiques de l'empordanés i el granai, que
assimilaren icà a excellentment la propsota ovidiana per a aplicar a
llurs obres l'art de la recomposició. Aquest "modus operandi"
és el que empra Dalí en les seves composicions, i evidentment el
Teatre-Museu no en podia quedar-ne al marge.
Espaterrant,
feixuc, complexe, és el que aboca Dalí en la seva més agoserada
obra, que no dubta en qualificar de "Centre Espiritual".
Aquest queda desempallegat de la retòrica pseudoreligiosa que
defugia, quan no comdemnava, les aportacions de la racionalitat.
Conquerir l'irracional per viure altres dimensions, espais, estats de
consciencia, heus aquí la proposta daliniana que estimula a
plantejar-se el propi concepte d'espiritualitat, entés com
"vivencies, experiencies de la plenitud". L'obra magna de
Gaudí no perseguia el mateix? I podriem postular que la passió que
tenien en comú Dali i Gaudí per la natura, pels espais, per les
formes, fins i tot per la llum, són clau fonamental?
Dir que va ser espectacular es quedar curt, molt
curt. El tema és d'iceberg que cal explorar, aprofundir ben cap el
fons. La superficialitat, la part visible ens explica que el
festival Acustica de Figueres va incloure en la seva programacio del
2012, un homenatge a Francesc Pujols en motiu del 50e aniversari de
la seva mort. "Paraules de llum" va embolcallar
l'espectador amb màgies espaterrants, esgarrifants. Anem però
per pams, que tenim poc temps, poc aire, i encara ens ofegueriem.
El trio sumpectichiparxiologic tenien
un element en comú, una passió, una admiració descomunal per un
"somiatruites" com ells: Gaudí!!
Aquí pla s'embolica la troca.
Inspirar.Expirar.Poc a poc. Bona lletra.
Ja en el seus primers pasos
surrealistes Dalí defensava l'obra de Gaudí. El tema va prendre cos
el 2002 en la commemoració de l'any Gaudí. Una nota de premsa ens
ajuda a refrescar la memoria afegint fils conductors
Coincidint amb la reobertura anual de
les cases-museu Castell Gala Dalí de Púbol i Salvador Dalí de
Portlligat, en aquesta ocasió es presenta al Castell de Púbol
l'exposició Dalí i Gaudí. La revolució del sentiment
d'originalitat, amb la qual la Fundació Gala-Salvador Dalí
participa en la commemoració de l'Any Gaudí 2002.
Dalí va ser un dels primers defensors
de la figura i l'obra d'Antoni Gaudí, quan aquest havia estat
proscrit per modernistes i noucentistes. L'any 1933, va fer conèixer
Gaudí als surrealistes amb l'article "De la beauté terrifiante
et comestible de l'architecture Modern Style", un text
encomiàstic sobre l'arquitecte i la seva obra, il·lustrat amb
fotografies de Man Ray i publicat a la revista Minotaure.
Posteriorment, l'any 1956, va pronunciar una conferència sobre Gaudí
al Park Güell.
En un dels manuscrits que es presenten
en l'exposició, es pot copsar el món de Gaudí a través de les
paraules de Dalí: "Elevar torres de carn viva i ossos vius al
cel viu per excelència del nostre mediterrani, això fou
l'arquitectura de Gaudí, inventor del gòtic mediterrani destinat a
resplendir al sol antic de Grècia."
L'exposició inclou diverses obres de
Salvador Dalí vinculades a Gaudí, d'entre les quals destaquen les
pintures Sant Salvador i Antoni Gaudí es disputen la corona de la
Verge (1960), i Doble victòria de Gaudí (1982). A la
mostra també es poden veure nombroses fotografies de diferents
autors (Brangulí, Català-Roca, Man Ray i Melitó Casals) que varen
fotografiar a Dalí en edificis de Gaudí o varen col·laborar en els
projectes del pintor relacionats amb l'arquitectura.
A la vista de l'admiració
i especialmente del fet que Dalí era també un escriptor prolific,
generós de pluma fina, res d'estrany que algú li proposés escriure
alguna coseta sobre Gaudí. Una genial proposta que va obtener
fascinant resposta: No cal. Ja està fet. L'ha escrit Francesc
Pujols!! Pam. I si senyor, l'inventor de religions ja s'havia ocupat
abastament del tema
Com es resoldrà el nyap, la pifia heretada? Bon dilema!! Mentrestant lunic que es pot fer es seguir somniant en com hauria pogut quedar, un entreteniment que gracies a les aplicacions de noves tecnologies es factible. Aplicar realitat virtual 3D al tema patrimonial sha convertit en una mena de cataplasma a lesquena, que si be res cura et dóna fe i esperança
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada